Ara, es tractarà de baixar tot aquest material cap a Burkina i repartir-lo. La previsió del repartiment és la següent:

- 1 peça de roba per cada alumne de l’escola

- Repartiment de la meitat restant a Zongo, barri molt pobre de Ouagadougou

- Repartiment de la resta a Rondo, poblat a 160 km de Ouagadougou.

A més, la campanya al Claret acabarà el dia 16 de maig amb una xerrada per als alumnes de 3r i 4rt d’ESO on explicarem la situació de Burkina, el projecte que hi duem a terme i el perquè d’aquesta campanya. Tot plegat, ens ajudarà a donar a conèixer més el projecte i, qui sap, potser en el futur puguem rebre més donacions

i ajudes provinents dels alumnes i famílies que han participat en la campanya.

Un granet de sorra més. La muntanya va creixent.

]]> http://www.juditiafrica.com/campanya-de-recollida-al-col%c2%b7legi-claret/feed/ 0 http://www.juditiafrica.com/post-noticia/ http://www.juditiafrica.com/post-noticia/#comments Wed, 18 Apr 2012 17:12:56 +0000 judit http://www.juditiafrica.com/?p=815 De nou amb els peus a Catalunya (però el cor a Ouagadougou), recomenço la meva feina per recaptar els diners necessaris per seguir tirant endavant el Centre de Formació.

Les meves prioritats, ara són:

• renovar el web
• escriure i enviar la memòria d’aquest últim any del projecte a les empreses i entitats que m’han donat suport

• donar a conèixer el projecte i la realitat de Burkina Faso a tanta gent com sigui possible

• buscar finançament en empreses, institucions i particulars

• buscar persones que s’ofereixin voluntàries per apadrinar els nostres alumnes

• gestionar des de Catalunya tota la part de burocràcia que aquest tipus de projectes requereixen

Tinc molta feina i moltes idees al cap. Com que de moment no tinc feina remunerada, vull aprofitar el temps al màxim per engegar com més coses millor. Per això, ara treballo cada matí de 9h a 14h en el projecte.

Ara ja no m’espanta. Ara ja no tinc por. Amb ganes i a treballar!

Ja sé el que em direu els que em coneixeu: ruc, no desconfiem pas de tu! Però a mi m’agraden les coses ben fetes i amb el tema de diners, per davant de tot, la transparència. Així que us adjunto un document on podreu veure detalladament com s’estan movent els calers recaptats. Resumidament per als qui us faci mandra mirar els números:

vaig recaptar per al projecte un total de 8479,78€. D’aquests diners, 1570,00€ es van fer servir per pagar el bitllet d’avió a Sud-àfrica i l’assegurança del RACC. La resta de despeses derivades de la meva curta estada a Sud-àfrica van córrer (no sense esforç) a càrrec meu i de la meva familia (que va pagar el bitllet de tornada). L’objectiu és que els diners que vaig recollir arribin íntegrament al seu destí.

A dia d’avui, he gastat també 1372,37€ en els tràmits per començar el voluntariat a Ouagadougou, Burkina Faso, que començaré el proper 19 d’abril.

Per a qualsevol aclariment no dubteu a posar-vos en contacte amb mi!

Han passat gairebé 6 mesos des de la meva tornada precipitada de Khayelitsha, i en aquests 6 mesos una vegada més, he après moltes coses. He après que hi ha una veu dins meu que em fa ser així, que em fa veure les coses com les veig i que cada vegada que jo freno i m’acomodo, es posa a cridar en contra de les decisions que li semblen poc valentes i massa còmodes. Com replantejar la meva vida ha rondat els meus pensaments des que vaig tornar a posar els peus en terres catalanes. Pel meu cap hi ha passat de tot, cada setmana un plantejament diferent que en aquell moment semblava el més assenyat.

Fins avui.

He treballat molt per lluitar pels meus somnis, i no penso renunciar a ells tan fàcilment. Així que després de valorar opcions i més opcions, ha arribat la definitiva (ja era hora!) i d’aquí un mes començo una nova etapa de la meva vida. Una etapa finançada amb el vostre esforç i que farà que, finalment, aquella pila de diners que jeu mandrosa al banc arribi al seu destí: a l’Àfrica.Quan el projecte a Sud-àfrica es va fer bocins de la nit al dia, també una part de mi es va trencar en mil pedaços. Després de tants mesos de treballar i de posar tota la il·lusió del món en això, el resultat final em semblava cruel i desesperançador. Però com tots em deieu i em repetieu en aquells moments, de tot se n’aprèn, i una experiència més ens fa més forts i més ben preparats.

Han passat gairebé 6 mesos des de la meva tornada precipitada de Khayelitsha, i en aquests 6 mesos una vegada més, he après moltes coses. He après que hi ha una veu dins meu que em fa ser així, que em fa veure les coses com les veig i que cada vegada que jo freno i m’acomodo, es posa a cridar en contra de les decisions que li semblen poc valentes i massa còmodes. Com replantejar la meva vida ha rondat els meus pensaments des que vaig tornar a posar els peus en terres catalanes. Pel meu cap hi ha passat de tot, cada setmana un plantejament diferent que en aquell moment semblava el més assenyat.

Fins avui.

He treballat molt per lluitar pels meus somnis, i no penso renunciar a ells tan fàcilment. Així que després de valorar opcions i més opcions, ha arribat la definitiva (ja era hora!) i d’aquí un mes començo una nova etapa de la meva vida. Una etapa finançada amb el vostre esforç i que farà que, finalment, aquella pila de diners que jeu mandrosa al banc arribi al seu destí: a l’Àfrica.When the project in South Africa tore to pieces, I was shattered. After so many months working hard, focussing my whole life on my dream, the final result seemed cruel and bleak. But as many of you kept telling me, every experience teaches us something, and all of them make us stronger and better prepared.

It’s been almost 6 months since my hasty come-back from Khayelitsha. In these 6 months once more, I’ve learned a great deal. I’ve learned that there is something within me that makes me be the way I am, that makes me see things the way I see them and that doesn’t let me stop and accomodate to a life that I don’t long for. It always complains about my decisions when they seem too easy and not brave enough. Ever since I set my foot in Europe again I’ve been thinking about what direction to take next. Every week a new thought, a new point of view, a new approach.

Until today.

I’ve worked too hard to let my dreams fade away in the dust. So after analyzing many different options, I’ve come accross the definitive path (at last!). In a few weeks, a new time of my life will start, a time that will make that lazy money in the bank finally reach its destination: Africa.

Explicar com em sento ara mateix m’és impossible, així que em centraré en els fets. Així ha anat la primera part d’A Jud-àfrica.

Com sabeu, a Sud-àfrica tenia el suport d’una ONG amb la qual havia d’engegar el projecte. Durant els mesos abans de marxar aquesta ONG em va dir…

-        Que l’anglès aquí és una eina bàsica i necessària per trobar feina i que el nivell és alarmantment baix.

-        Que els nens ja sabien de què anava el projecte i hi havia molts nens inscrits.

-        Que havien trobat un local on podria fer classes.

-        Que viuria amb un família amb qui ja estava tot acordat.

Malauradament, un cop en terres africanes va resultar que les coses no eren així. Per començar, no hi havia família, no hi havia local i els nens no sabien res sobre el projecte. Això en un principi no em va desanimar, tinc força clar com funcionen les coses allà baix, i el fet que no hi hagi res muntat no em desesperava, simplement volia dir que havia de començar a treballar 2 passos més enrere del que comptava: buscar local i fer publicitat entre els nens per poder començar les classes. Per fer això, però, sí que és necessari que algú d’aquí m’ensenyés com funcionaven les coses. Durant 4 dies vaig esperar envà que algú de la organització es presentés per guiar-me una mica en tot això. Aquest algú era necessari i indispensable per dos motius:

-        Per una banda, és molt difícil moure fils en un lloc on no coneixes a ningú, on no coneixes els barris per on et pots moure i pels que no, i on no saps com funcionen les coses.

-        Per l’altra, d’acord amb el que m’havien dit els mateixos de la ONG, com a dona blanca que sóc, no podia sortir sola pel carrer.

A part d’aquesta falta d’organització, hi havia un altre tema: la necessitat de fer classes d’anglès gratuïtes. Tot i que els fundadors de la ONG em segueixn dient que sí que hi ha una necessitat molt gran de classes d’anglès, a mi no m’ho va semblar. Tothom amb qui vaig parlar parlava anglès amb fluïdesa. Sí que feien errors, però tothom parlava anglès molt millor que la majoria de gent d’aquí a Catalunya. Quan vaig comentar les meves sensacions amb el noi de la ONG que se suposava que m’havia de guiar, ell em va dir que estava d’acord amb mi: que potser sí que hi havia una necessitat, però que ni de bon tros les classes d’anglès tindrien la rellevància i l’impacte que a mi m’havien dit. He de dir que en aquest assentament de necessitats n’hi ha, i moltes, però potser l’anglès no era una de les més bàsiques. Així que aquest noi em va proposar modificar el que jo tenia en ment i engegar un projecte de neteja de contenidors. Per molts motius, m’hi vaig negar.

També he de dir que segons el germà del fundador de la ONG, els nens amb qui ells treballen viuen majoritàriament en cases, no en barraques. Una realitat molt diferent al que jo m’havia imaginat.

A part de tot això que us he explicat, hi ha un altre tema important: el tema de la seguretat. Que no anava a un lloc gaire segur, ja ho sabia, però tot té uns límits. La primera nit que vaig estar aquí vam sentir trets a la nit. Normal, diuen, res que m’hagi de preocupar. Bé, la tercera nit, més trets. Calma. La quarta nit miràvem una pel·lícula a casa i vam sentir molt de soroll. Deuen ser focs artificials, vam dir, perquè tans tans trets no pot ser. Doncs sí, si que podia ser. Hi havia un bar a uns 150m de la casa on m’estava. La nit de diumenge, quan tothom estava dins emborratxant-se fins a deixar la barra seca (com cada nit) van entrar 2 tios, un amb una pistola i un amb una metralleta. Pel que sembla, l’amo del bar havia matat un familiar d’un dels dos tios fa uns mesos, així que van anar a carregar-se’l. Però es clar, per no deixar testimonis van decidir disparar contra tothom que estava al bar. Tres morts a l’acte i tots els altres ferits, molts de gravetat. Vaig veure el bar el matí següent i era una bassa de sang. Com a les pel·lícules. Us n’estalvio els detalls, perquè són bastant desagradables.

Ja he dit que era conscient que no anava a una zona segura, però jo pensava que els riscos que corria es podrien minimitzar actuant sempre amb molt de seny: anant sempre amb algú al costat, no portant coses de valor a sobre, no parlant pel mòbil pel carrer, etc. I de cop, em semblava que corria un risc contra el qual no podia fer res per protegir-me. Jo hi hauria pogut ser, en aquest bar. De fet, hi vaig ser unes hores abans aquell mateix dia.

Us explico tot això perquè entengueu el què em va empènyer a prendre les decisions que vaig prendre. 6 dies després d’arribar, vaig decidir deixar aquesta organització i aquest assentament i buscar una altra ONG en una altra zona amb qui poder desenvolupar el meu projecte. No va ser una decisió fàcil, perquè volia dir oblidar tot el que he tingut al cap aquests últims 6 mesos i començar de zero, però donades les circumstàncies em va semblar el més encertat. Aquell mateix dia vaig comunicar la decisió al noi de la ONG que em guiava. Vaig entendre que ell ho comunicaria als fundador de la ONG, una noi i una noia que actualment estan a Nova Zelanda per motius de salut. Malauradament no va ser així, i els fundadors van assabentar-se de la meva decisió a través del meu blog.

A partir d’aquí va començar l’odissea de la meva vida. Vaig marxar el dia següent cap a Ciutat del Cap, on tenia previst quedar-me mentre buscava una altre organització amb la qual treballar. Vaig posar-me en contacte amb Vezuthando, la ONG amb qui vaig treballar a Sud-àfrica l’any passat, i vam començar a moure fils per trobar una opció millor.

Aquí, la fundadora de la ONG va entrar al camp de batalla. M’acusava de difamar el nom de la ONG al meu blog (per escriure si fa o no fa el que heu llegit fins ara) i em reclamava els més de 8000 € que he recaptat pel projecte. Deia que aquests diners els he recaptat en nom de la ONG (cosa que tots sabeu que no és certa) i que per tant, ells en són responsables. Em van amenaçar vàries vegades, primer dient que estaven buscant assessorament legal per veure com s’havia de solucionar el tema, després dient que em demandarien i més tard dient-me que ja havien començat el procés per demandar-me. Però amb això no en van tenir prou. Van escriure al meu blog acusant-me de difamació, van infestar el meu facebook amb els seus comentaris, i van arribar a enviar un mail a la persona que m’ha ajudat amb el web i al servidor que l’allotja acusant-me d’haver fet accions fraudulentes i d’haver-me negat a contestar a les seves peticions. Amb tot, jo els vaig comunicar que em semblava que també m’havia d’assessorar per saber si legalment es considera que he recaptat diners per la seva organització o no. La meva família es va posar en contacte amb un advocat que ens va deixar les coses molt clares: “surt del país avui mateix. Si no pots sortir, ves a l’ambaixada i queda-t’hi fins que tinguis vol de tornada, però no et pots quedar dins el país: si tiren endavant la demanda i tu ets a Sud-àfrica, no podràs sortir-ne fins que no hi hagi una sentència judicial, i això pot trigar anys.” Així que molt en contra de la meva voluntat em vaig veure obligada a agafar un vol el dia següent i tornar cap a casa. Potser aquest era el seu pla, demandar-me mentre encara era a Sud-àfrica perquè els digués “quedeu-vos els diners però retireu la demanda”. No ho sé, però tan aviat com vaig comunicar a la ONG que en menys de 4 hores seria fora del país, es van fer enrere i em van dir que arribéssim a un acord, que si complia les condicions que em demanaven no em demandarien. Evidentment, després de tot el que he passat aquests dies i amb un peu ja a Espanya, els vaig dir que m’ho apuntava i que ja els hi faria saber si acceptava les seves condicions o no.

Ara torno a ser a Valls, intentant assimilar el què ha passat i intentant trobar les energies per tirar endavant. El projecte seguirà, d’això no en tingueu cap dubte, però ara per ara no sé quan ni on. L’advocat m’assegura que la ONG no té absolutament res contra mi, però m’aconsella que per precaució no torni a Sud-àfrica a curt termini. Si sóc allà em tenen atrapada, i sigui ara o sigui d’aquí 5 mesos, sempre em poden posar la demanda i tirar-m’ho tot pel terra. Així que estic buscant un altre país on l’anglès sigui clau i on pugui desenvolupar el projecte. Fins que el trobi, els diners recaptats s’hauran de quedar al banc en espera.

Sabia que tirar endavant un projecte així era un repte, que no seria fàcil. Ara, el que ha passat no té nom. Estic decebuda, enrabiada, ofesa, trista i desenganyada. Que passin aquestes coses no em cap al cap i sento que aquesta gent s’han carregat una part de mi. Ja ho sé, ara toca pensar en positiu, començar a ser constructiu una altra vegada, en lloc de destructiu. És una experiència més de la qual aprendre. Però no teniu ni idea de com em sento.

Per a qualsevol comentari o aclariment, no dubteu a posar-vos en contacte amb mi. Gràcies.

Explicar com em sento ara mateix m’és impossible, així que em centraré en els fets. Així ha anat la primera part d’A Jud-àfrica.

Com sabeu, a Sud-àfrica tenia el suport d’una ONG amb la qual havia d’engegar el projecte. Durant els mesos abans de marxar aquesta ONG em va dir…

-        Que l’anglès aquí és una eina bàsica i necessària per trobar feina i que el nivell és alarmantment baix.

-        Que els nens ja sabien de què anava el projecte i hi havia molts nens inscrits.

-        Que havien trobat un local on podria fer classes.

-        Que viuria amb un família amb qui ja estava tot acordat.

Malauradament, un cop en terres africanes va resultar que les coses no eren així. Per començar, no hi havia família, no hi havia local i els nens no sabien res sobre el projecte. Això en un principi no em va desanimar, tinc força clar com funcionen les coses allà baix, i el fet que no hi hagi res muntat no em desesperava, simplement volia dir que havia de començar a treballar 2 passos més enrere del que comptava: buscar local i fer publicitat entre els nens per poder començar les classes. Per fer això, però, sí que és necessari que algú d’aquí m’ensenyés com funcionaven les coses. Durant 4 dies vaig esperar envà que algú de la organització es presentés per guiar-me una mica en tot això. Aquest algú era necessari i indispensable per dos motius:

-        Per una banda, és molt difícil moure fils en un lloc on no coneixes a ningú, on no coneixes els barris per on et pots moure i pels que no, i on no saps com funcionen les coses.

-        Per l’altra, d’acord amb el que m’havien dit els mateixos de la ONG, com a dona blanca que sóc, no podia sortir sola pel carrer.

A part d’aquesta falta d’organització, hi havia un altre tema: la necessitat de fer classes d’anglès gratuïtes. Tot i que els fundadors de la ONG em segueixn dient que sí que hi ha una necessitat molt gran de classes d’anglès, a mi no m’ho va semblar. Tothom amb qui vaig parlar parlava anglès amb fluïdesa. Sí que feien errors, però tothom parlava anglès molt millor que la majoria de gent d’aquí a Catalunya. Quan vaig comentar les meves sensacions amb el noi de la ONG que se suposava que m’havia de guiar, ell em va dir que estava d’acord amb mi: que potser sí que hi havia una necessitat, però que ni de bon tros les classes d’anglès tindrien la rellevància i l’impacte que a mi m’havien dit. He de dir que en aquest assentament de necessitats n’hi ha, i moltes, però potser l’anglès no era una de les més bàsiques. Així que aquest noi em va proposar modificar el que jo tenia en ment i engegar un projecte de neteja de contenidors. Per molts motius, m’hi vaig negar.

També he de dir que segons el germà del fundador de la ONG, els nens amb qui ells treballen viuen majoritàriament en cases, no en barraques. Una realitat molt diferent al que jo m’havia imaginat.

A part de tot això que us he explicat, hi ha un altre tema important: el tema de la seguretat. Que no anava a un lloc gaire segur, ja ho sabia, però tot té uns límits. La primera nit que vaig estar aquí vam sentir trets a la nit. Normal, diuen, res que m’hagi de preocupar. Bé, la tercera nit, més trets. Calma. La quarta nit miràvem una pel·lícula a casa i vam sentir molt de soroll. Deuen ser focs artificials, vam dir, perquè tans tans trets no pot ser. Doncs sí, si que podia ser. Hi havia un bar a uns 150m de la casa on m’estava. La nit de diumenge, quan tothom estava dins emborratxant-se fins a deixar la barra seca (com cada nit) van entrar 2 tios, un amb una pistola i un amb una metralleta. Pel que sembla, l’amo del bar havia matat un familiar d’un dels dos tios fa uns mesos, així que van anar a carregar-se’l. Però es clar, per no deixar testimonis van decidir disparar contra tothom que estava al bar. Tres morts a l’acte i tots els altres ferits, molts de gravetat. Vaig veure el bar el matí següent i era una bassa de sang. Com a les pel·lícules. Us n’estalvio els detalls, perquè són bastant desagradables.

Ja he dit que era conscient que no anava a una zona segura, però jo pensava que els riscos que corria es podrien minimitzar actuant sempre amb molt de seny: anant sempre amb algú al costat, no portant coses de valor a sobre, no parlant pel mòbil pel carrer, etc. I de cop, em semblava que corria un risc contra el qual no podia fer res per protegir-me. Jo hi hauria pogut ser, en aquest bar. De fet, hi vaig ser unes hores abans aquell mateix dia.

Us explico tot això perquè entengueu el què em va empènyer a prendre les decisions que vaig prendre. 6 dies després d’arribar, vaig decidir deixar aquesta organització i aquest assentament i buscar una altra ONG en una altra zona amb qui poder desenvolupar el meu projecte. No va ser una decisió fàcil, perquè volia dir oblidar tot el que he tingut al cap aquests últims 6 mesos i començar de zero, però donades les circumstàncies em va semblar el més encertat. Aquell mateix dia vaig comunicar la decisió al noi de la ONG que em guiava. Vaig entendre que ell ho comunicaria als fundador de la ONG, una noi i una noia que actualment estan a Nova Zelanda per motius de salut. Malauradament no va ser així, i els fundadors van assabentar-se de la meva decisió a través del meu blog.

A partir d’aquí va començar l’odissea de la meva vida. Vaig marxar el dia següent cap a Ciutat del Cap, on tenia previst quedar-me mentre buscava una altre organització amb la qual treballar. Vaig posar-me en contacte amb Vezuthando, la ONG amb qui vaig treballar a Sud-àfrica l’any passat, i vam començar a moure fils per trobar una opció millor.

Aquí, la fundadora de la ONG va entrar al camp de batalla. M’acusava de difamar el nom de la ONG al meu blog (per escriure si fa o no fa el que heu llegit fins ara) i em reclamava els més de 8000 € que he recaptat pel projecte. Deia que aquests diners els he recaptat en nom de la ONG (cosa que tots sabeu que no és certa) i que per tant, ells en són responsables. Em van amenaçar vàries vegades, primer dient que estaven buscant assessorament legal per veure com s’havia de solucionar el tema, després dient que em demandarien i més tard dient-me que ja havien començat el procés per demandar-me. Però amb això no en van tenir prou. Van escriure al meu blog acusant-me de difamació, van infestar el meu facebook amb els seus comentaris, i van arribar a enviar un mail a la persona que m’ha ajudat amb el web i al servidor que l’allotja acusant-me d’haver fet accions fraudulentes i d’haver-me negat a contestar a les seves peticions. Amb tot, jo els vaig comunicar que em semblava que també m’havia d’assessorar per saber si legalment es considera que he recaptat diners per la seva organització o no. La meva família es va posar en contacte amb un advocat que ens va deixar les coses molt clares: “surt del país avui mateix. Si no pots sortir, ves a l’ambaixada i queda-t’hi fins que tinguis vol de tornada, però no et pots quedar dins el país: si tiren endavant la demanda i tu ets a Sud-àfrica, no podràs sortir-ne fins que no hi hagi una sentència judicial, i això pot trigar anys.” Així que molt en contra de la meva voluntat em vaig veure obligada a agafar un vol el dia següent i tornar cap a casa. Potser aquest era el seu pla, demandar-me mentre encara era a Sud-àfrica perquè els digués “quedeu-vos els diners però retireu la demanda”. No ho sé, però tan aviat com vaig comunicar a la ONG que en menys de 4 hores seria fora del país, es van fer enrere i em van dir que arribéssim a un acord, que si complia les condicions que em demanaven no em demandarien. Evidentment, després de tot el que he passat aquests dies i amb un peu ja a Espanya, els vaig dir que m’ho apuntava i que ja els hi faria saber si acceptava les seves condicions o no.

Ara torno a ser a Valls, intentant assimilar el què ha passat i intentant trobar les energies per tirar endavant. El projecte seguirà, d’això no en tingueu cap dubte, però ara per ara no sé quan ni on. L’advocat m’assegura que la ONG no té absolutament res contra mi, però m’aconsella que per precaució no torni a Sud-àfrica a curt termini. Si sóc allà em tenen atrapada, i sigui ara o sigui d’aquí 5 mesos, sempre em poden posar la demanda i tirar-m’ho tot pel terra. Així que estic buscant un altre país on l’anglès sigui clau i on pugui desenvolupar el projecte. Fins que el trobi, els diners recaptats s’hauran de quedar al banc en espera.

Sabia que tirar endavant un projecte així era un repte, que no seria fàcil. Ara, el que ha passat no té nom. Estic decebuda, enrabiada, ofesa, trista i desenganyada. Que passin aquestes coses no em cap al cap i sento que aquesta gent s’han carregat una part de mi. Ja ho sé, ara toca pensar en positiu, començar a ser constructiu una altra vegada, en lloc de destructiu. És una experiència més de la qual aprendre. Però no teniu ni idea de com em sento.

Para cualquier comentario o aclarimiento, no dudes en ponerte en contacto conmigo. Gracias.

Explicar com em sento ara mateix m’és impossible, així que em centraré en els fets. Així ha anat la primera part d’A Jud-àfrica.

Com sabeu, a Sud-àfrica tenia el suport d’una ONG amb la qual havia d’engegar el projecte. Durant els mesos abans de marxar aquesta ONG em va dir…

-        Que l’anglès aquí és una eina bàsica i necessària per trobar feina i que el nivell és alarmantment baix.

-        Que els nens ja sabien de què anava el projecte i hi havia molts nens inscrits.

-        Que havien trobat un local on podria fer classes.

-        Que viuria amb un família amb qui ja estava tot acordat.

Malauradament, un cop en terres africanes va resultar que les coses no eren així. Per començar, no hi havia família, no hi havia local i els nens no sabien res sobre el projecte. Això en un principi no em va desanimar, tinc força clar com funcionen les coses allà baix, i el fet que no hi hagi res muntat no em desesperava, simplement volia dir que havia de començar a treballar 2 passos més enrere del que comptava: buscar local i fer publicitat entre els nens per poder començar les classes. Per fer això, però, sí que és necessari que algú d’aquí m’ensenyés com funcionaven les coses. Durant 4 dies vaig esperar envà que algú de la organització es presentés per guiar-me una mica en tot això. Aquest algú era necessari i indispensable per dos motius:

-        Per una banda, és molt difícil moure fils en un lloc on no coneixes a ningú, on no coneixes els barris per on et pots moure i pels que no, i on no saps com funcionen les coses.

-        Per l’altra, d’acord amb el que m’havien dit els mateixos de la ONG, com a dona blanca que sóc, no podia sortir sola pel carrer.

A part d’aquesta falta d’organització, hi havia un altre tema: la necessitat de fer classes d’anglès gratuïtes. Tot i que els fundadors de la ONG em segueixn dient que sí que hi ha una necessitat molt gran de classes d’anglès, a mi no m’ho va semblar. Tothom amb qui vaig parlar parlava anglès amb fluïdesa. Sí que feien errors, però tothom parlava anglès molt millor que la majoria de gent d’aquí a Catalunya. Quan vaig comentar les meves sensacions amb el noi de la ONG que se suposava que m’havia de guiar, ell em va dir que estava d’acord amb mi: que potser sí que hi havia una necessitat, però que ni de bon tros les classes d’anglès tindrien la rellevància i l’impacte que a mi m’havien dit. He de dir que en aquest assentament de necessitats n’hi ha, i moltes, però potser l’anglès no era una de les més bàsiques. Així que aquest noi em va proposar modificar el que jo tenia en ment i engegar un projecte de neteja de contenidors. Per molts motius, m’hi vaig negar.

També he de dir que segons el germà del fundador de la ONG, els nens amb qui ells treballen viuen majoritàriament en cases, no en barraques. Una realitat molt diferent al que jo m’havia imaginat.

A part de tot això que us he explicat, hi ha un altre tema important: el tema de la seguretat. Que no anava a un lloc gaire segur, ja ho sabia, però tot té uns límits. La primera nit que vaig estar aquí vam sentir trets a la nit. Normal, diuen, res que m’hagi de preocupar. Bé, la tercera nit, més trets. Calma. La quarta nit miràvem una pel·lícula a casa i vam sentir molt de soroll. Deuen ser focs artificials, vam dir, perquè tans tans trets no pot ser. Doncs sí, si que podia ser. Hi havia un bar a uns 150m de la casa on m’estava. La nit de diumenge, quan tothom estava dins emborratxant-se fins a deixar la barra seca (com cada nit) van entrar 2 tios, un amb una pistola i un amb una metralleta. Pel que sembla, l’amo del bar havia matat un familiar d’un dels dos tios fa uns mesos, així que van anar a carregar-se’l. Però es clar, per no deixar testimonis van decidir disparar contra tothom que estava al bar. Tres morts a l’acte i tots els altres ferits, molts de gravetat. Vaig veure el bar el matí següent i era una bassa de sang. Com a les pel·lícules. Us n’estalvio els detalls, perquè són bastant desagradables.

Ja he dit que era conscient que no anava a una zona segura, però jo pensava que els riscos que corria es podrien minimitzar actuant sempre amb molt de seny: anant sempre amb algú al costat, no portant coses de valor a sobre, no parlant pel mòbil pel carrer, etc. I de cop, em semblava que corria un risc contra el qual no podia fer res per protegir-me. Jo hi hauria pogut ser, en aquest bar. De fet, hi vaig ser unes hores abans aquell mateix dia.

Us explico tot això perquè entengueu el què em va empènyer a prendre les decisions que vaig prendre. 6 dies després d’arribar, vaig decidir deixar aquesta organització i aquest assentament i buscar una altra ONG en una altra zona amb qui poder desenvolupar el meu projecte. No va ser una decisió fàcil, perquè volia dir oblidar tot el que he tingut al cap aquests últims 6 mesos i començar de zero, però donades les circumstàncies em va semblar el més encertat. Aquell mateix dia vaig comunicar la decisió al noi de la ONG que em guiava. Vaig entendre que ell ho comunicaria als fundador de la ONG, una noi i una noia que actualment estan a Nova Zelanda per motius de salut. Malauradament no va ser així, i els fundadors van assabentar-se de la meva decisió a través del meu blog.

A partir d’aquí va començar l’odissea de la meva vida. Vaig marxar el dia següent cap a Ciutat del Cap, on tenia previst quedar-me mentre buscava una altre organització amb la qual treballar. Vaig posar-me en contacte amb Vezuthando, la ONG amb qui vaig treballar a Sud-àfrica l’any passat, i vam començar a moure fils per trobar una opció millor.

Aquí, la fundadora de la ONG va entrar al camp de batalla. M’acusava de difamar el nom de la ONG al meu blog (per escriure si fa o no fa el que heu llegit fins ara) i em reclamava els més de 8000 € que he recaptat pel projecte. Deia que aquests diners els he recaptat en nom de la ONG (cosa que tots sabeu que no és certa) i que per tant, ells en són responsables. Em van amenaçar vàries vegades, primer dient que estaven buscant assessorament legal per veure com s’havia de solucionar el tema, després dient que em demandarien i més tard dient-me que ja havien començat el procés per demandar-me. Però amb això no en van tenir prou. Van escriure al meu blog acusant-me de difamació, van infestar el meu facebook amb els seus comentaris, i van arribar a enviar un mail a la persona que m’ha ajudat amb el web i al servidor que l’allotja acusant-me d’haver fet accions fraudulentes i d’haver-me negat a contestar a les seves peticions. Amb tot, jo els vaig comunicar que em semblava que també m’havia d’assessorar per saber si legalment es considera que he recaptat diners per la seva organització o no. La meva família es va posar en contacte amb un advocat que ens va deixar les coses molt clares: “surt del país avui mateix. Si no pots sortir, ves a l’ambaixada i queda-t’hi fins que tinguis vol de tornada, però no et pots quedar dins el país: si tiren endavant la demanda i tu ets a Sud-àfrica, no podràs sortir-ne fins que no hi hagi una sentència judicial, i això pot trigar anys.” Així que molt en contra de la meva voluntat em vaig veure obligada a agafar un vol el dia següent i tornar cap a casa. Potser aquest era el seu pla, demandar-me mentre encara era a Sud-àfrica perquè els digués “quedeu-vos els diners però retireu la demanda”. No ho sé, però tan aviat com vaig comunicar a la ONG que en menys de 4 hores seria fora del país, es van fer enrere i em van dir que arribéssim a un acord, que si complia les condicions que em demanaven no em demandarien. Evidentment, després de tot el que he passat aquests dies i amb un peu ja a Espanya, els vaig dir que m’ho apuntava i que ja els hi faria saber si acceptava les seves condicions o no.

Ara torno a ser a Valls, intentant assimilar el què ha passat i intentant trobar les energies per tirar endavant. El projecte seguirà, d’això no en tingueu cap dubte, però ara per ara no sé quan ni on. L’advocat m’assegura que la ONG no té absolutament res contra mi, però m’aconsella que per precaució no torni a Sud-àfrica a curt termini. Si sóc allà em tenen atrapada, i sigui ara o sigui d’aquí 5 mesos, sempre em poden posar la demanda i tirar-m’ho tot pel terra. Així que estic buscant un altre país on l’anglès sigui clau i on pugui desenvolupar el projecte. Fins que el trobi, els diners recaptats s’hauran de quedar al banc en espera.

Sabia que tirar endavant un projecte així era un repte, que no seria fàcil. Ara, el que ha passat no té nom. Estic decebuda, enrabiada, ofesa, trista i desenganyada. Que passin aquestes coses no em cap al cap i sento que aquesta gent s’han carregat una part de mi. Ja ho sé, ara toca pensar en positiu, començar a ser constructiu una altra vegada, en lloc de destructiu. És una experiència més de la qual aprendre. Però no teniu ni idea de com em sento.

For any doubts and concerns, do not hesitate to get it touch with me. Thanks.

Però A Jud-àfrica no acaba aquí, ni molt menys. El pressupost inicial està basat en el primer any, però com ja sabeu, la idea és que aquest projecte arreli i continuï, així que cal seguir treballant per poder-ne finançar la continuació. Us animo a seguir fent córrer la veu, a seguir apotant idees i propostes, i també, es clar, donacions.

Ara, la feina comença a Khayelitsha. Podreu saber com evoluciona el projecte a soc.juditiafrica.com

GRÀCIES DE NOU

Después de muchos meses de trabajo intenso, hemos conseguido sobrepasar el presupuesto. A día de hoy, con más de 8000€ recaudados empieza la segunda parte de este proyecto, la experiencia en el terreno de juego, el trabajo que tantas ganas tengo de empezar. Gracias a todos los que habéis hecho possible llegar a dónde estamos hoy, sea con vuestras donaciones o con vuestro trabajo. Sin vosotros, esto no habría sido posible,

Pero A Jud-àfrica no termina aquí, ni mucho menos. El presupuesto inicial está basado en el primer año, pero como ya sabéis, la idea es que este proyecto siga adelante, con lo que hay que seguir trabajondo para poder financiarlo en el futuro. Así que os animo a seguir corriendo la voz, a seguir aportando ideas y propuestas y, como no, a seguir con las donaciones.

Ahora el trabajo empieza en Khayelitsha. Podéis informaros sobre la evolución del proyecto en soc.juditiafrica.com

UNA VEZ MÁS, GRACIAS

After several months of intense work, we have gotten the budget needed to set up the project. Today, with over 8000€, the second part of this project begins: the experience on the field, the work that I have so longed for. Thanks to everyone who has made it possible to be were we are, to everyone who has collaborated, either with donations or with their work. Without you, none of this would have been possible.

But A Jud-àfrica is not over yet. The original budget was based on the costs for the implementation of the project during the first year, but as you may very well know, the idea is that this continues. We have to keep on working to fund the second year of the project, so I encourage you to keep on spreading the word, giving your ideas, making suggestions, and, of course, making your donations.

Now the work starts in Khayelitsha. You will be able to follow the project at soc.juditiafrica.com (this blog will only be available in Catalan, but you can use google translator to get a grasp of what is being done. Otherwise, feel free to contact me with your doubts or questions)

ONCE AGAIN, THANKS